-La Goja de Banyoles (Jacint Verdaguer):
Tota la nit he filat
vora l’estany de Banyoles,
al cantar del rossinyol,
al refilar de les goges.
Mon fil era d’or,
d’argent la filosa,
los boscos veïns
m’han pres per l’aurora.
Per debanar lo meu fil
tinc belles debanadores,
les muntanyes de Begur,
les de Begur i Armen-Roda,
les serres de Puigneulós,
les del Món i Rocacorba.
La plana de l’Empordà,
mai ha dut millor corona,
corona de raigs de llum
trenats amb lliris i roses;
semblava un pagó reial
obrint sa florida roda.
Mon fil era d’or,
d’argent la filosa,
los boscos veïns
m’han pres per l’aurora.
Com lo fil era daurat,
les madeixes eren rosses,
hermosos cabells del sol
encastats de boira en boira.
De les Estunes al fons
lo teixien quatre aloges,
llur teler és de cristall,
de vori la llançadora.
Veus aquí el vel que han teixit
tot exprés per una boda.
Mon fil era d’or,
d’argent la filosa,
los boscos veïns
m’han pres per l’aurora.
Pluja fina que el degoteig superes (Paco Viciana)
Pluja fina que el degoteig superes,
un silenci de branques m’envaeix el cor,
quan penso en tu perduda, molla fins al fons,
la pluja fina brolla embogida, de dins, del moll de l’os.
Sento com l’alè que bressola el meu pensament,
no s’atura en una única mirada, petita i esmicolada,
quan sento el trepig del fang, que l’aigua deixa quan omple,
i en l’horitzó et veig sorgir, com d’una branca avergonyida, surant.
De cop tot és blau, i verd i violeta i groc, la sang es torna turquesa,
l’esperit que tant m’anima a seguir per camins inhòspits, és amb mi,
i la mirada tèbia de qui no sent l’enyor del plor s’instaura,
es petrifica i dorm, a redós d’un arbre vell.
És la ploma endurida que clama per sortir a volar,
és la terra embogida de tanta saba pura a dins seu prenyada,
que crida, palpita, plora, i deixa anar la claror d’un nou horitzó,
i de cop, tot esclata en mil colors amb la llum del primer sol.
Si no sents el que et relato, de mil colors i sensacions plenes,
no has sentit mai la pluja fina caure del cel i copsar-ho tot,
són milers… que dic… milions d’ànimes pures que esclaten en un sol crit,
un crit de lluna plena, de llum i de solitud sencera.
Canta-li al cel, a la flama, a la terra, a l’aire i al gemec,
tot és a dins teu a punt de sortir i esclatar de punta a punta a ple vol,
si mires ho veus fonent-se entre tanta abundància i goig,
l’aigua en caiguda dolça ho ha beneït tot, tot i tot.
